1 El Senyor va dir a Moisès:
--Vés a trobar el faraó i digues-li: "Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus:
Deixa sortir el meu poble perquè m'adori.
Èxode 9:1
Quan Moisès li diu a Faraó 'Deixa sortr al meu poble, per tal que m'adori' al desert, no diu pas una excusa per tal de poder aconseguir la veritable intenció de Déu: que Israel rebi la seva terra promesa.
És a l'inrevès, la terra promesa és un reflex d'allò que va passar al desert, reflex al mateix temps del Propòsit primer de Déu.
Què vull dir amb tot això?
Que Israel va al desert per tal d'adorar a Déu d'acord al Propòsit Primer, és dir, que Israel va al desert per tal d'adorar al Senyor, tal com Déu volia ser adorat: enmig del Seu Poble, en un espai físic de puresa.
Correcte, Déu es va haver de retirar del món tal bon punt el pecat va entrar al món perquè de la mateixa manera que allà on hi ha llum no pot haver-hi ombra, allà on hi ha Déu no pot haver-hi pecat.
Aquesta és la raó per la qual Déu insisteix tant en la necessitat de purificar el tabernacle:
Serà l'espai on Ell habitarà...
9 »Acabat pren l'oli de la unció santa i ungeix el tabernacle i tot el que hi ha dins.
Consagra'l amb tots els seus accessoris, i tot quedarà consagrat.
10 Ungeix també l'altar dels holocaustos amb tots els seus accessoris; consagra l'altar, que serà Santíssim.
Èxode 40:9
Cert, el Propòsit de Déu és habitar al món entre els éssers humans, la Seva imatge, governar el món a través dels éssers humans, la Seva imatge, i donar-se a conéixer al món mitjançant els éssers humans, la Seva imatge.
La Creació és un Temple on adorar al Seu Creador, perquè tot Temple no és altre cosa que una confluència de les dues esferes: la física i la espiritual, d'aquí que Jesús fos el 'veritable Temple'.
Ara, això volia el Senyor que fos el món, i això és el que será un cop es produeixi 'la Re-generació de totes les coses'.
És per aquesta raó per la qual el Senyor promet re-fer els Cels i la Terra, re-crear un nou Gènesis per tal que tot sigui com 'en el Principi', quan Déu i la Seva imatge vivien en Comunió (Comú-Unió).
Això tindrà lloc a la Parousia, quan els Cels i la Terra seran des-fets, seran re-fets.
I això trobem a Èxode 40, quan Israel aixeca un microcosmos, un petit tros de futur portat al present, una ombra de la realitat, ja que la Comunió no és total, només un anunci del que vindrà.
La tenda representa allò que el món ha sigut cridat a ser: un espai físic on la Shekinah de Déu habita, el Temple de Déu.
I dic representa perquè la tenda del tabernacle és només una llambregada del Propòsit final: la fusió d'allò terrenal amb allò espiritual, el Cel a la Terra, una fusió que és con-fusió, ja que en el futur un espai serà indestriable de l'altre.
El cristià és l'home-tabernacle i l'església el poble-tabernacle.
Tot cristià és un tabernacle físic on habita l'Esperit de Déu, d'aquí que l'església sigui la comunitat enmig de la qual sojorna l'Esperit de Déu.
I si algú no té l'Esperit de Déu, no és d'Ell...
Per tant, Déu no està oferint una excusa quan diu el que diu, sinò que està re-velant com vol ser adorat, és dir, a una Terra Promesa transformada, on allò físic i allò espiritual co-habitaran
gràcies a aquella acció poderosa amb què Ell sotmetrà a si mateix totes les coses, i les purificarà per tal que la imatge visqui en Comunió amb el seu Creador.
