Dels Darrers Dies

1 Ja saps que en els darrers dies vindran temps difícils.
2 Timoteu 3:1

Els darrers dies no són un punt fixe i llunyà al final dels temps, sinò un present continu que es mou cap al final dels temps.
És a dir, els darrers dies fa referència a tota la Biblia perquè tota la Paraula o els anticipa o els descriu.

Cert, tota la Biblia és el desenvolupament i progressió d'una història que apunta a un futur, tot allò escrit parla profèticament, o es mou cap a, o anticipa aquest final: la Re-generació de totes les coses en el Mesíes de Déu que és Déu.

Per això diem que l'Antic Testament és tipològic, perquè les ombres de l'Antic són tipos de l'antitipus que ha de venir -Jesús- i que l'Antic no és altre cosa que una revelació pre-encarnada que anticipa la vinguda, consumació i Glorificació còsmica (Cels i terra) del Mesíes de Déu que és Déu.

Des de la resurrecció de Jesús els dos móns -l'espiritual i el físic- coexisteixen.
Per una banda allò espiritual ha entrat al món en la forma de l'Esperit habitant al cor dels deixebles de Jesús, i per l'altre, el cos físic de Jesús habita al Paradís en espera de la Re-generació de totes les coses.

Els darrers dies són ara de la mateixa manera que ho van ser fa dos mil anys.

Ara som al bell mig d'aquesa història.
L'església -el Poble de Déu- és escatològica, un anticipi, un llampec del final gloriós.
Per molt que la meva vida sigui un desastre, plena de patiments o decebedora, Déu ha orquestrat la meva redempció i els meus afers per tal que es moguin cap a la fita de glorificar a Jesús als Nous Cels i Nova Terra.

El meu destí ja no em pertany perquè el Destí de Jesús ha esdevingut el meu en comprar-lo i pagar-lo amb la seva vida, mort, resurrecció i exaltació.
I això és en el fons la Història...

De que una Cosa Porta a l'Altre i l'Altre Fa la Cosa

Si ets teòleg, pregaràs veritablement.
I si pregues vertablement és perquè ets un teòleg.
Evagri el Solitari (natural de Pontus)

De l'Adoració que Complau al Senyor al Tabernacle de Puresa

1 El Senyor va dir a Moisès: --Vés a trobar el faraó i digues-li: "Això diu el Senyor, el Déu dels hebreus:
Deixa sortir el meu poble perquè m'adori.
Èxode 9:1

Quan Moisès li diu a Faraó 'Deixa sortr al meu poble, per tal que m'adori' al desert, no diu pas una excusa per tal de poder aconseguir la veritable intenció de Déu: que Israel rebi la seva terra promesa.

És a l'inrevès, la terra promesa és un reflex d'allò que va passar al desert, reflex al mateix temps del Propòsit primer de Déu.

Què vull dir amb tot això?
Que Israel va al desert per tal d'adorar a Déu d'acord al Propòsit Primer, és dir, que Israel va al desert per tal d'adorar al Senyor, tal com Déu volia ser adorat: enmig del Seu Poble, en un espai físic de puresa.
Correcte, Déu es va haver de retirar del món tal bon punt el pecat va entrar al món perquè de la mateixa manera que allà on hi ha llum no pot haver-hi ombra, allà on hi ha Déu no pot haver-hi pecat.
Aquesta és la raó per la qual Déu insisteix tant en la necessitat de purificar el tabernacle:
Serà l'espai on Ell habitarà...

9 »Acabat pren l'oli de la unció santa i ungeix el tabernacle i tot el que hi ha dins.
Consagra'l amb tots els seus accessoris, i tot quedarà consagrat.
10 Ungeix també l'altar dels holocaustos amb tots els seus accessoris; consagra l'altar, que serà Santíssim.
Èxode 40:9

Cert, el Propòsit de Déu és habitar al món entre els éssers humans, la Seva imatge, governar el món a través dels éssers humans, la Seva imatge, i donar-se a conéixer al món mitjançant els éssers humans, la Seva imatge.
La Creació és un Temple on adorar al Seu Creador, perquè tot Temple no és altre cosa que una confluència de les dues esferes: la física i la espiritual, d'aquí que Jesús fos el 'veritable Temple'.
Ara, això volia el Senyor que fos el món, i això és el que será un cop es produeixi 'la Re-generació de totes les coses'.

És per aquesta raó per la qual el Senyor promet re-fer els Cels i la Terra, re-crear un nou Gènesis per tal que tot sigui com 'en el Principi', quan Déu i la Seva imatge vivien en Comunió (Comú-Unió).

Això tindrà lloc a la Parousia, quan els Cels i la Terra seran des-fets, seran re-fets.
I això trobem a Èxode 40, quan Israel aixeca un microcosmos, un petit tros de futur portat al present, una ombra de la realitat, ja que la Comunió no és total, només un anunci del que vindrà.

La tenda representa allò que el món ha sigut cridat a ser: un espai físic on la Shekinah de Déu habita, el Temple de Déu.

I dic representa perquè la tenda del tabernacle és només una llambregada del Propòsit final: la fusió d'allò terrenal amb allò espiritual, el Cel a la Terra, una fusió que és con-fusió, ja que en el futur un espai serà indestriable de l'altre.

El cristià és l'home-tabernacle i l'església el poble-tabernacle.
Tot cristià és un tabernacle físic on habita l'Esperit de Déu, d'aquí que l'església sigui la comunitat enmig de la qual sojorna l'Esperit de Déu.

I si algú no té l'Esperit de Déu, no és d'Ell...

Per tant, Déu no està oferint una excusa quan diu el que diu, sinò que està re-velant com vol ser adorat, és dir, a una Terra Promesa transformada, on allò físic i allò espiritual co-habitaran gràcies a aquella acció poderosa amb què Ell sotmetrà a si mateix totes les coses, i les purificarà per tal que la imatge visqui en Comunió amb el seu Creador.

De que Sense Confessió, No Hi Ha Esperit...

38 Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu.
Pilat hi va accedir.
Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús.
Joan 19:38

La lliçó em sembla evident.
Si no confesses públicament la teva fe en el Senyor que ressucita dels morts, tot el que rebràs serà un cos mort...

De San Pere Crisòleg i la Lliçó de No Perdre en Estalviar sinò de Recollir en Sembar

Hi ha tres coses, germans meus, a través de les quals la fe s'aferra, la devoció roman constant i la virtut resisteix.
Són la pregaria, el dejú i la misericòrdia.

L'oració truca a la porta, el dejuni ho obté i la misericòrdia ho rep.
Pregaria, misericòrdia i dejú: Aquests tres són un, i cadascú dona vida als altres.

El dejuni és l'ànima de la pregaria, la misericòrdia el sosteniment del dejuni.
Que cap d'ells intenti separar-los, no poden ser separats.

Si només ten un d'ells no en tens cap. Per tant, si pregues, fes dejuni; si fas dejuni mostra misericòrdia.
Si vols que la teva petició sigui escoltada escolta les eticions dels demés, si no tanques la oïda als demés, Déu no tancarà la Seva oïda a tu.

Quan facis dejuni mira el dejuni dels demés.
Si vols que Déu conegui que tens gana, sàpigues que un altre té gana. Si esperes misericòrdia, mostra misericòrdia. Si busques tendresa, mostra tendresa. Si vols rebre, dona. Si demanes per tu el que negues als demés, la teva petició serà una burla.

Romangui aquesta regla entre tots els homes que practiquen la misericòrdia: mostra misericòrdia als demés, amb la mateixa generositat, amb la mateixa prontitut que vols que els altres et mostrin a tu.

Per tant, deixa que la pregaria, la misericòrdia i el dejú siguin una única petició a Déu de part nostra, una parla en la nostra defensa, una pregaria a tres bandes al nostre favor...

El dejú no porta fruit a menys que sigui regat amb misericòrdia.
El dejuni s'asseca quan la misericòrdia s'asseca. La misericòrdia és al dejú el que la pluja és a la terra.
Per molt que la puguis conrear al teu cor, aclara el terra de la teva naturalesa, desarrela els vicis, planta les virtuts, si no alliberes la primavera de la misericòrdia, el teu dejú no portarà fruit.

Quan facis dejú, si la teva misericòrdia és petita la teva collita serà petita, quan facis dejuni, el que vessa en misericòrdia abunda al teu graner.
Així dons, no ho perdis en estalviar-la, sinò recull en sembrar.
Dona als pobres i et dones a tu.
No se't permetrà tenir el que has negat als demés.
Sant Pere Crisòleg

La lliço s'enten millor un cop aprens què vol dir dejú pel Senyor a Isaíes 58:5-8.

Del Camí d'Abraham i la Dona Cananea...

29 Llavors Jesús li digué:
Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.
Marc 7:29

Jesús, l'impecable comunicador, la Saviesa i Paraula de Déu feta carn, aparentment perd un debat.
I amb una dona gentil, la qual ocupava l'últim lloc a la piràmide de poder social jueu al segle I.

La pregunta seria, per què Jesús -el flagell de fariseus i saduceus- accepta ser derrotat en aquesta ocasió.

Hi ha diferents respostes respecte a això.
Per una banda veiem que en aquesta escena Jesús torna a destrossar els convencionalsmes socials de l'època:
La jerarquia és esmicolada, els status ignorats.
Cert, Jesús es deixa ser 'avergonyit' (esdevenir menys) per tal de poder incloure a una dona pagana dins la Comunitat, la Nova Humanitat.

Jesús -el veritable Israel- fa allò a què Israel ha sigut cridat, i pateix la 'humiliació' de redefinir els seus límits col·lectius per tal de rebre als gentils com als seus iguals.

6 El designi de Déu és aquest: en Jesucrist, per l'evangeli, els gentils tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Efesis 3:6

Ara, en aquesta escena hi ha un aspecte que em sembla brutal.
Jesús accepta ser humiliat pel bé de un d'aquests germans meus més petits, esperonat per l'Amor i petició de Misericòrdia en fe de la dona, però fixeu-vos que aquesta petició és feta no pas per sí mateixa sinó per l'Altre.

26 La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni.
Marc 7:26

Ella no dubta humiliar-se pel bé de qui estima.
I Jesús fa el mateix.... i es deixa guanyar

Ok, aquesta podria ser una lectura, però hi ha una altre que m'agrada més...

La lectura en qüestió no veu l'escena com un altre debat d'enginys, sinó com un diàleg.
Què vol dir això?
Bé, que un diàleg és la forma més efectiva de comunicació entre dos.
És a dir, en un diàleg no hi ha competició d'arguments, no hi ha una lluita d'enginys sinò que es produeix un intercanvi enriquidor de parers.
La vergonya i/o humiliació no troba lloc perquè no es tracta de guanyar l'altre sinò de guanyar-se mutuament.
I és això el que també trobem en l'escena.

La dona no es troba en cap mena de debat i el Senyor no premia l'enginy, simplement premia la seva fe, la seva humiliació, el seu amor a l'Altre.
Veiem la mateixa escena a Mateu 15:21-28.
Una de les grans insistències de la Veritat feta carn era avorrir la mentida, la hipocresia, el formalisme que vol treure d'algú alguna cosa a base de falsos afalacs, tal com veiem a l'escena de la qüestió del tribut (fals afalac, fermesa de Jesús).
I així és com s'apropa la dona sirofenicia al Senyor, mitjançant falsos formalismes.
Correcte, la dona li diu al Senyor allò que creu que Jesús vol sentir amb una finalitat: Treure d'ell un favor.

22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
--Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi.
Mateu 15:22a

Per què una dona no jueva hauria d'adreçar-se a un jueu -enemic- amb un dels títols més importants que un jueu pot rebre?
Per guanyar un favor...
En certa mesura, adular a algú per treure quelcom és prou insultant, perquè és una manera de dir estúpid a aquell de qui vols treure res.
I d'aquí el silenci primer Jesús no li va tornar contesta i la duresa de les paraules de Jesús després, les quals si ens fixem, ni tan sols van adreçades a la dona, sinò als seus deixebles, tot un menyspreu,

24 Jesús els digué: --Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.
Mateu 15:24

Si em tractes com a jueu, et tractaré com a jueu, diu el Senyor.
Si jugues a les jerarquies i a les distincions, et donaré jerarquies i dstincions, i tu dona estrangera, et trobes a la base de la piràmide social...
Així no, diu el Senyor, no amb afalacs, no amb duplicitats i falsíes sinò amb Veritat, humilitat, fe i peticions de Misericòrdies, ensenya el Senyor.
En efecte, tan bon punt la dona s'oblida d'afalacs, formalismes i cerimònies, Senyor, ajuda'm! el Jesús li dona la petició del seu cor,

28 Llavors Jesús li respongué: --Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols. I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Mateu 15:28

La lliçó és que l'única manera que podem adreçar-nos a Déu en Jesús és mitjançant el Camí d'Abraham, el Camí que Pare de la Fe va seguir en demanar Misericòrdia per la gent de Sodoma, és dir, amb humilitat, veritat i petició de Pietat, clemència...
En l'escena trobem guany mutu, el Senyor guanya una germana, i la dona la Vida.

Un cop vaig llegir que l'Omnipotent és impotent devant les peticions de Misericòrdia.
En aquest cas Jesús sembla recolzar aquest punt.

Per això i molt més doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist i amen...

De que la Taula ens És Comuna, però No el Llit, Epístola a Diognet

"Els cristians no són pas diferents dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d’ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida particularment, allunyats de tothom.
És ben veritat que aquesta doc­trina no és invenció d’ells com a fruit del talent i de l’especulació d’uns homes estudiosos, ni professen tampoc, com fan els altres, una filosofia humana.
Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que ha correspost a cadascú, i s’adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable tal com ho reconeix tothom, sorprenent.
Viuen a les seves pàtries, però com si hi fossin forasters.
Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts.

La taula els és comuna, però no el llit.
Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel.
Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis.

Tothom els persegueix, però ells estimen tothom.
No els coneixen, i els condemnen.
Els maten, però així els donen la vida.
Són pobres, i n’enriqueixen molts.
Els manca tot, però neden en l’abundància.
Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria.
Els maleeixen, però són declarats justos.
Els insulten, i ells beneeixen.
Els injurien, però ells honoren.
Fan el bé, i se’ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n’alegren com si els fos donada la vida.
Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.

Ho diré breument: allò que l’ànima és per al cos, això són els cristians en el món.

L’àni­ma està espargida per tots els membres del cos; de cristians, n’hi ha arreu del món, a totes les ciutats.
L’ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món.
L’ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre.

La carn avorreix l’ànima i lluita contra ella tot i que no ha rebut pas cap greuge d’ella, però és que no li permet de fruir dels plaers; el món avorreix els cristians, que tampoc no li han fet cap greuge, però és que ells rebutgen els plaers del món.

Encara que la carn i els seus membres avorreixen l’ànima, ella els estima; també els cristians estimen els qui els odien.
L’ànima està reclosa en el cos, però és ella la qui el manté unit; igualment els cristians estan detinguts en el món, com en una presó, però són ells els qui sostenen el món.
L’ànima immortal habita una tenda mortal; igualment els cristians viuen de pas en uns estatges corruptibles mentre esperen la incorrupció en el cel.
L’ànima millora, per l’abstinència de menges i beguda; igualment els cristians, castigats de mort cada dia, es multipliquen més i més.
Déu els ha assenyalat un lloc altíssim, i no els és lícit desertar-ne".
Carta a Diognet, Capítols 5-6