Del Camí d'Abraham i la Dona Cananea...

29 Llavors Jesús li digué:
Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla.
Marc 7:29

Jesús, l'impecable comunicador, la Saviesa i Paraula de Déu feta carn, aparentment perd un debat.
I amb una dona gentil, la qual ocupava l'últim lloc a la piràmide de poder social jueu al segle I.

La pregunta seria, per què Jesús -el flagell de fariseus i saduceus- accepta ser derrotat en aquesta ocasió.

Hi ha diferents respostes respecte a això.
Per una banda veiem que en aquesta escena Jesús torna a destrossar els convencionalsmes socials de l'època:
La jerarquia és esmicolada, els status ignorats.
Cert, Jesús es deixa ser 'avergonyit' (esdevenir menys) per tal de poder incloure a una dona pagana dins la Comunitat, la Nova Humanitat.

Jesús -el veritable Israel- fa allò a què Israel ha sigut cridat, i pateix la 'humiliació' de redefinir els seus límits col·lectius per tal de rebre als gentils com als seus iguals.

6 El designi de Déu és aquest: en Jesucrist, per l'evangeli, els gentils tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.
Efesis 3:6

Ara, en aquesta escena hi ha un aspecte que em sembla brutal.
Jesús accepta ser humiliat pel bé de un d'aquests germans meus més petits, esperonat per l'Amor i petició de Misericòrdia en fe de la dona, però fixeu-vos que aquesta petició és feta no pas per sí mateixa sinó per l'Altre.

26 La dona, que era pagana, sirofenícia d'origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni.
Marc 7:26

Ella no dubta humiliar-se pel bé de qui estima.
I Jesús fa el mateix.... i es deixa guanyar

Ok, aquesta podria ser una lectura, però hi ha una altre que m'agrada més...

La lectura en qüestió no veu l'escena com un altre debat d'enginys, sinó com un diàleg.
Què vol dir això?
Bé, que un diàleg és la forma més efectiva de comunicació entre dos.
És a dir, en un diàleg no hi ha competició d'arguments, no hi ha una lluita d'enginys sinò que es produeix un intercanvi enriquidor de parers.
La vergonya i/o humiliació no troba lloc perquè no es tracta de guanyar l'altre sinò de guanyar-se mutuament.
I és això el que també trobem en l'escena.

La dona no es troba en cap mena de debat i el Senyor no premia l'enginy, simplement premia la seva fe, la seva humiliació, el seu amor a l'Altre.
Veiem la mateixa escena a Mateu 15:21-28.
Una de les grans insistències de la Veritat feta carn era avorrir la mentida, la hipocresia, el formalisme que vol treure d'algú alguna cosa a base de falsos afalacs, tal com veiem a l'escena de la qüestió del tribut (fals afalac, fermesa de Jesús).
I així és com s'apropa la dona sirofenicia al Senyor, mitjançant falsos formalismes.
Correcte, la dona li diu al Senyor allò que creu que Jesús vol sentir amb una finalitat: Treure d'ell un favor.

22 Una dona cananea, que era d'aquell territori, vingué a trobar-lo i es posà a cridar:
--Senyor, Fill de David, tingues pietat de mi.
Mateu 15:22a

Per què una dona no jueva hauria d'adreçar-se a un jueu -enemic- amb un dels títols més importants que un jueu pot rebre?
Per guanyar un favor...
En certa mesura, adular a algú per treure quelcom és prou insultant, perquè és una manera de dir estúpid a aquell de qui vols treure res.
I d'aquí el silenci primer Jesús no li va tornar contesta i la duresa de les paraules de Jesús després, les quals si ens fixem, ni tan sols van adreçades a la dona, sinò als seus deixebles, tot un menyspreu,

24 Jesús els digué: --Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes d'Israel.
Mateu 15:24

Si em tractes com a jueu, et tractaré com a jueu, diu el Senyor.
Si jugues a les jerarquies i a les distincions, et donaré jerarquies i dstincions, i tu dona estrangera, et trobes a la base de la piràmide social...
Així no, diu el Senyor, no amb afalacs, no amb duplicitats i falsíes sinò amb Veritat, humilitat, fe i peticions de Misericòrdies, ensenya el Senyor.
En efecte, tan bon punt la dona s'oblida d'afalacs, formalismes i cerimònies, Senyor, ajuda'm! el Jesús li dona la petició del seu cor,

28 Llavors Jesús li respongué: --Dona, és gran la teva fe! Que es faci tal com tu vols. I des d'aquell mateix moment es posà bona la seva filla.
Mateu 15:28

La lliçó és que l'única manera que podem adreçar-nos a Déu en Jesús és mitjançant el Camí d'Abraham, el Camí que Pare de la Fe va seguir en demanar Misericòrdia per la gent de Sodoma, és dir, amb humilitat, veritat i petició de Pietat, clemència...
En l'escena trobem guany mutu, el Senyor guanya una germana, i la dona la Vida.

Un cop vaig llegir que l'Omnipotent és impotent devant les peticions de Misericòrdia.
En aquest cas Jesús sembla recolzar aquest punt.

Per això i molt més doneu sempre gràcies per tot a Déu Pare en nom de nostre Senyor Jesucrist i amen...

De que la Taula ens És Comuna, però No el Llit, Epístola a Diognet

"Els cristians no són pas diferents dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d’ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida particularment, allunyats de tothom.
És ben veritat que aquesta doc­trina no és invenció d’ells com a fruit del talent i de l’especulació d’uns homes estudiosos, ni professen tampoc, com fan els altres, una filosofia humana.
Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que ha correspost a cadascú, i s’adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable tal com ho reconeix tothom, sorprenent.
Viuen a les seves pàtries, però com si hi fossin forasters.
Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts.

La taula els és comuna, però no el llit.
Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel.
Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida van més enllà de les lleis.

Tothom els persegueix, però ells estimen tothom.
No els coneixen, i els condemnen.
Els maten, però així els donen la vida.
Són pobres, i n’enriqueixen molts.
Els manca tot, però neden en l’abundància.
Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria.
Els maleeixen, però són declarats justos.
Els insulten, i ells beneeixen.
Els injurien, però ells honoren.
Fan el bé, i se’ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n’alegren com si els fos donada la vida.
Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.

Ho diré breument: allò que l’ànima és per al cos, això són els cristians en el món.

L’àni­ma està espargida per tots els membres del cos; de cristians, n’hi ha arreu del món, a totes les ciutats.
L’ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món.
L’ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre.

La carn avorreix l’ànima i lluita contra ella tot i que no ha rebut pas cap greuge d’ella, però és que no li permet de fruir dels plaers; el món avorreix els cristians, que tampoc no li han fet cap greuge, però és que ells rebutgen els plaers del món.

Encara que la carn i els seus membres avorreixen l’ànima, ella els estima; també els cristians estimen els qui els odien.
L’ànima està reclosa en el cos, però és ella la qui el manté unit; igualment els cristians estan detinguts en el món, com en una presó, però són ells els qui sostenen el món.
L’ànima immortal habita una tenda mortal; igualment els cristians viuen de pas en uns estatges corruptibles mentre esperen la incorrupció en el cel.
L’ànima millora, per l’abstinència de menges i beguda; igualment els cristians, castigats de mort cada dia, es multipliquen més i més.
Déu els ha assenyalat un lloc altíssim, i no els és lícit desertar-ne".
Carta a Diognet, Capítols 5-6